RUTA DE LES DONES MÉS IL·LUSTRES DE BARCELONA: SANTA EULÀLIA, ANNA MURIÀ, CARMEN LAFORET, …

Barcelona ha estat sempre una ciutat cosmopolita i a l’avantguarda dels avenços socials. Les dones han tingut una gran influència en la història de la ciutat.

Coneix sis històries diferents de sis dones també molt diferents que han deixat empremta a la Ciutat Comtal.

Santa Eulàlia, la santa i màrtir, patrona de Barcelona. Una dona forta que es va enfrontar al Governador de Barcino al segle VII a causa de la persecució als cristians, per la qual cosa va ser empresonada, torturada brutalment i crucificada.

Anna Murià és una de les periodistes catalanes més importants del segle XX. Feminista compromesa amb la formació de les dones obreres. Va ser una dona inquieta i activa en política, activista de diversos partits, i va col·laborar en publicacions com la Rambla, Diari de Catalunya o La Dona catalana.

Carmen Laforet


,

una de les millors escriptores del segle XX. Amb vint-i-dos anys.va guanyar el Premi Nadal amb«
Res

«


,
la seva primera novel·la. Va arribar a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres, experiència que l’inspiraria per crear la seva.obra més coneguda. Els seus pàl·liansgines recorren les Rambles, el Barri Chino, Aribau, Drassanes o el Barri Gòtic.

Ana María Moix,
germana del mediàtic novel·lista Terenci Moix, va néixer en un ambient de família desestabilitzada, amb uns pares amb 18 actes de divorci aixecades, vivint entre crits i trifulgues. Per sobreviure-hi, Ana María va decidir tancar-se en el silenci, per fer-se com més invisible. D’intel·ligència excepcional, amb tan sols 7 anys va ser pujada de curs amb qui li doblaven l’edat i, amb 12 anys va començar a escriure poesia amb la influència d’escriptors com Bécquer, Azorín i Ana María Matute. Coneguda pels amics del seu germà com «La Nena», per la seva jove edat, va ser introduïda en cercles de la «gauche divine«, un ambient de rebels escriptors, cineastes, arquitectes, artistes, periodistes, etc. admiradors del 68 francès, els quals quedarien retratats en el seu llibre «24 horas con la Gauche Divine«. La seva última obra, «Manifest personal» (2011), és una denúncia a tots els mals d’Espanya en aquell moment, joves mal educats, telebassor, consumisme, col·lapse de l’estat del benestar, la pobresa, el racisme, el classisme i l’explotació. Per la seva intel·ligència, hipersensibilitat i timidesa, l’escriptura va ser la seva via d’escapament durant tota la seva vida. Recomanem «
24 hores amb la Gauche

Divine»
, un retrat irònic, despietat, amb molt d’humor, d’aquella Barcelona dels anys setanta i d’aquells homes i dones tan intel·ligents i brillants. Terenci l’anomenava la Nena i així va ser coneguda també entre els
divins
, molt més grans que ella.

Teresa Claramunt, la Louise Michel espanyola,
sonyava amb una societat més justa, més bella i humana. Filla d’una parella proletària, renuncio a l’escola per treballar en una fàbrica tèxtil. Amb 21 anys prenc part de la vaga de les set setmanes per exigir salaris i jornades laborals més dignes. A causa de la vaga, Teresa va ser acomiadada, i mai més tornaria a trepitjar una fàbrica. Poc després va contreure matrimoni i va tenir dues filles, Proletària Lliure i Acracia, deixant clara així, la seva declaració d’intencions. Va ser fundadora de la Secció d’Oficis Diversos d’Anarco col·lectivistes de Sabadell i, més tard, la Societat Autònoma de Dones, la primera societat feminista espanyola. La seva principal denúncia era la degradació de les dones obreres davant els homes obrers. Teresa va ser empresonada injustament per ser relacionada amb els atemptats del Liceu (1893) i del carrer Canvis Nous (1896), en què no havia tingut res a veure. Els últims anys de Teresa els va passar a Barcelona, malalta a causa dels tractes rebuts a la presó, envoltada sempre d’amigues i família. Teresa mai va perdre l’amor que l’envoltava i que formava gran part de la seva vida.